L’altre dia us presentàvem la farina de iuca i us parlàvem de la importància de tenir una gran varietat de menjars per fomentar la biodiversitat i la gastronomia local.
La farina de garrofa, malgrat que no ho sembli, ha estat una de les protagonistes de l’alimentació a l’est de la Península Ibèrica. Durant segles! Sobretot, a zones rurals i en períodes d’escassetat (durant la Guerra Civil espanyola es va estendre molt el seu ús).
És fàcil veure camps de garrofes a Andalusia, les Balears, Catalunya i València; de fet, Espanya és el principal productor mundial de garrofes. Per tant, des de sempre s’han aprofitat els seus fruits.
El fruit del garrofer té un color marró fosc i és allargat, semblant a una beina de faves. Quan es torra i es tritura, s’obté una mena de farina que recorda molt al cacau.
De fet, es parla de la garrofa com la xocolata de la Península Ibèrica. Quina bona notícia, no? Tenim xocolata local i no ho sabíem? Doncs sí, tant en textura como en sabor, el cacau i la garrofa semblen cosins germans. A més, els dos són rics en vitamines i minerals Les seves diferències?
La farina de garrofa, al contrari que el cacau, no té greix. Per tant, no es crema quan es fa servir en segons quines receptes.
La farina de garrofa tampoc no porta cafeïna. Una altra de les seves característiques és que té un alt contingut en fibra. I té quasi un 50% de sucres.
No us podem prometre que el sabor sigui exactament igual. Al no tenir greix, la garrofa tampoc pot fer-se servir per obtenir sagí, per tant no es pot transformar en “xocolata” por ella mateixa.
Però és un ingredient meravellós per crear magdalenes, pastissos, salses i tota mena de receptes amb una opció ‘xocolatejada’ mes local i arrelada al nostre país.